L’home solitari, que s’entretindria amb el vol d’una mosca, mata l’estona del cafè amb la lectura del diari. Passa pàgines fins que es deixa sorprendre per una notícia que parla de la felicitat. Resulta, això explica el diari, que ha estat creada la Coalició per la felicitat. Ha estat en el marc de la VI World Government Summit que mitja dotzena de països, que es consideren els més feliços del món, han signat un protocol per tal «d’identificar les causes que fan els ciutadans més feliços». El lector es despista una mica quan llegeix que els organitzadors confessen que «es tracta d’una iniciativa pionera que vol fer passes concretes per traslladar a les polítiques públiques accions relacionades amb el benestar social i ciutadà». No ho entén gaire, però prossegueix lletres avall.
Li crida l’atenció la nòmina de països feliços que impulsen la coalició: Costa Rica, Kazakhstan, Portugal, els Emirats Àrabs Units, Eslovènia… Fins i tot, l’impressiona que els Emirats tinguin un Ministeri de la Felicitat i que l’encapçali una dona. Tanmateix, enlloc no troba escrit quina és la felicitat que es vol escampar, ni l’instrument que faran servir per fer-la arribar als ciutadans.
«Què és la felicitat?», es pregunta. Una veueta li respon primerament: sentir-nos envaïts per l’eufòria o el benestar. Pensa que l’hedonisme és una possibilitat, és clar. Però s’adona que és impossible deslligar la felicitat de la percepció que es té de la realitat i d’un mateix. Per tant, per arribar-hi és necessària la raó. Però la raó de vegades topa amb fenòmens que no entén, que li barren el pas a la felicitat que persegueix. Llavors, l’home solitari beu cafè i es consola amb el que un altre dia va llegir de Stuart Mill: «més val un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet».
Per no dir res 