Gairebé som deu mil

Gairebé som deu mil. Xenofont va deixar escrit que deu mil grecs comandats per Cir el Jove van atacar Babilònia, i van ser derrotats. Deu mil ànimes a Palafolls: és una bona xifra? Sí, si no ens volem menjar el peix gros.

Vaig saber que la ciutat havia arribat a la mesura que dic el dia en què vaig adonar-me que m’hi podia perdre. Perdre’t, de tant en tant, va bé. Perdre’t, desaparèixer, era una cosa impensable en els petits vilatges rurals, al Palafolls de fa trenta cinc anys. En canvi, amb deu mil veïns pots exercir perfectament de ningú sense cridar l’atenció. Pots viure trenta anys encastellat, tancat a casa com va fer Montaigne, sense cap altra molèstia que la visita del carter, notari únic del teu pas involuntari pel món, que trucarà a la porta de tant en tant per deixar-te una carta que haurà escrit una màquina sense ànima, en què se‘t reclamarà el pagament d’un impost o qualsevol altra facècia. Quan vius a la ciutat dels deu mil ja poden passar-te de llarg les hores i els dies. La massa humana que l’habita ha pres una velocitat de creuer considerable. Te’n pots deixondir sense que cap peça grinyoli.

De com hem arribat fins aquí es podrien escriure versions diferents, però totes coincidirien en un punt: que ha estat un camí planer. Nosaltres no som fills dels deu mil herois grecs que partiren contra Babilònia ni de l’agònic camí que van fer en el retorn a la pàtria. Ho som del ramat dels Perses. És clar, entengueu-me, no parlo de nobleses de sang, sinó de les matrius de les quals es van desprendre les masses humanes que ens va fer créixer.

Avui ja no hi ha imperis per conquerir ni terres per ser guanyades. Ha arribat la pau a Palafolls. Amb ella, els que som, ens hi quedarem per molts anys. En certa manera es podria entendre que hi estem atrapats i, certament, deu ser així. Tanmateix, serem prou valents per consolar els que ho necessitin. Gairebé deu mil.

Gairebé som deu mil

Benvinguts a pagès!

Benvinguts a pagès! El darrer cap de setmana ha tingut lloc l’esdeveniment lúdic que du aquest nom. A Palafolls, els que hi han volgut participar, han pogut seguir-lo a l’explotació agrícola Petit Pla i Pla de Munt.

«Benvinguts a Pagès» podria haver estat, també, el reclam que el nostre poble brandés fa trenta-cinc anys, quan l’economia local girava a l’entorn del camp. Avui, no. Avui l’agricultura ha desaparegut de l’imaginari popular. Tanmateix, hi és: la prosperitat actual de la cooperativa Conca de la Tordera i els seus socis, així com la de tantes explotacions agrícoles, ho demostra. Els resultats són els productes que comercialitzen que duen el nom de Palafolls i el fan sonar aquí i allà. Els veïns hauríem d’estar satisfets d’una campanya de publicitat tan discreta com positiva, sense contraindicacions. I, a més, de franc.

Deia fa uns instants que el paisatge agrícola ha desaparegut de l’imaginari popular. Aquest és el motiu pel qual ningú no vol ser pagès. Ningú no interpreta els camps com l’escenari del seu futur. I els pagesos de Palafolls es fan vells. Aviat es desaran les eines i desapareixeran els curadors del nostre paisatge més particular: l’horta. Si no hi fem res no només perdrem els pagesos, perdrem una part decisiva de la nostra identitat. Llavors, l’entorn quedarà en mans dels capricis de la fortuna, o pitjor, d’un nou histrió, com un altre Neró que s’alcés per cremar definitivament el que quedava de Roma.

Benvinguts a pagès!

Això és fanfàrria!

M’estic al caire de l’edifici de l’església de Santa Maria. Tot d’una, s’obre la porta i comença a sortir-ne gent. Des de la meva perspectiva, l’acció fa el mateix efecte que em faria un palomitón. Sí, segur que la recorden, la màquina que torrava blat de moro i el convertia en crispetes, que expulsava per una comporta que s’obria i es tancava ràpidament. Ja ho veuen, com ara! S’obre la porta i surten tot de testes blanques… pop, pop, pop… Altra vegada, la porta bada i més testes blanques… pop, pop. Testes blanques, com les crispetes. De l’església no hi surt ningú que no superi els seixanta anys. Els parroquians tenen, gairebé tots, un peu a l’altra feixa. Tanmateix, malgrat les característiques particulars de la parròquia, l’edifici que l’acull no ha deixat de ser mai el referent visual de Palafolls. Ho és, fins i tot, per a l’adolescent que no hi entra de cap manera i que ara es treu el mòbil de la butxaca i li dispara una foto i la publica a l’Instagram. I no fa la foto perquè l’atregui la ruïna i la decadència, sinó perquè entén que és el punt en què es troben la forma i la funció.

La relació de la forma i la funció en arquitectura és un binomi antiquíssim que nosaltres conservem gràcies a Roma. I és que Roma es fa present a Palafolls, no en la manera en què la va imaginar Josep Turon al llibre L’estany bufador —text de qualitat pèssima que, incomprensiblement, penja en fragments de la web municipal com si algú volgués que establís el cànon historiogràfic local— sinó en la què la transmissió de la virtut formal de la basílica serveix en la vertebració d’una consciència col·lectiva. Conseqüentment, a la representativitat que adquireix l’edifici en el qual es troben la forma i la funció se li oposa un altre gènere d’edificis en els quals el binomi no es compleix, perquè en ells la forma és només un recurs retòric, sovint hiperbòlic, que s’escapa a una funció que es demostra permanentment alienada. És la categoria d’edificis en la qual hi entren el Palauet, la biblioteca Enric Miralles i, per què no, la Passera.

Ara bé, no puc assegurar que totes les testes blanques que compto pel carrer Major  han sortit per la porta de la nostra església, com tampoc no és de la funció de la crispeta que deduiré la forma de l’olla que la produeix. Així mateix, quan l’arquitecte s’enfronti a la construcció de l’edifici, si vol reeixir en acoblar la forma i la funció, no en farà res de les relacions de causa-efecte, li caldrà alguna cosa més. La que Le Corbusier hi va posar a Notre-Dame du Haut, que fa que ens exclamem: això és superb! I de la qual en manquen els dits edificis de Palafolls, que fan que diguem: això és fanfàrria!

Això és fanfàrria!

Esclau del record

El meu amic Jaume només bevia aigua de Vilajuïga, perquè —em va dir— era l’aigua del seu poble. Recordo perfectament el dia en què me la va donar per beure, de l’ampolla esvelta, única decoració sobre la gran taula de roure. Ell no hi vivia, a Vilajuïga, ni tan sols hi havia nascut. Era el poble de la seva mare. En Jaume, a través del caràcter d’aquella aigua exercia d’empordanès. Normalment, el convidat no la coneixia, l’aigua de Vilajuïga, i això donava marge a l’amfitrió per al lluïment, per fer-se el gourmand i demanar si no es notava el gust especial, la fina agulla que pessigava la llengua, que semblava la característica més preuada perquè, afirmava, no la superava cap aigua francesa. De Vilajuïga al món, suposo que volia dir. Llavors, vaig compendre que l’home sempre necessita posar un dit al mapa per construir-se el passat. I ell, per aquest artifici, era tant d’aquell poble com el que més. Si us plau, no prengueu el meu amic per un esnob. Senzillament, era un enamorat d’una terra que no el va veure nàixer, però que se l’havia fet seva. Servia sempre l’aigua amb il·lusió. Ell no tenia cap dubte que era la millor.

Ara, llegeixo la notícia que l’aigua de Vilajuïga es deixarà de vendre. Sé segur que en Jaume estarà desolat. Encara no he parlat amb ell i, abans de fer-ho, voldria posar-me a la seva pell. I per aquest motiu m’he dit a mi mateix que sóc malagueny. Que sóc esclau del record de l’olor de llessamí que desprenien les bisnagues una tarda de diumenge en un cinema a la fresca, sota les palmeres. Perquè, com en Jaume, també tinc una mare i mai no he deixat de ser de la terra en què va nàixer, encara que, com el meu amic, jo tampoc no hi hagi nascut. Encara que, com tots sabeu, visc a Palafolls.

Esclau del record

D’animals de companyia

El diumenge va tenir lloc una nova edició de la Cani-Cross de Palafolls. No deixa de sorprendre’m l’èxit que tenen les convocatòries en què participen animals. Vull dir animals més enllà dels humans. El que en diuen animals de companyia.

Vagi per endavant que no he entès mai com un gos o un gat podrien fer-me companyia, si no parlen ni saben estar-se callats, quan cal. Crec, a més, que tampoc llegeixen, ni saben de música, ni de qualsevol altra art. Per tant, són tota la vida una repetició de si mateixos. Tampoc no dic que entre ells no puguin estimar-se a la seva manera, però el que sóc jo no me’ls puc estimar. Entenguin-me bé, que no me’ls pugui estimar no vol dir que els desitgi cap mal, però la manca de relació fa que no comprengui com es pot córrer al costat d’un ca, o anar-li a comprar un menjar enllaunat, o recollir-li la caca, quan la fa.

Encara entenc menys que n’hi hagi que se sentin estimats pels animals de companyia. No veig per què un gos o un gat m’hauria d’estimar, més enllà de la manera interessada com s’estima la mà que et dóna de menjar.

La clau està en la perversitat. Perquè, privem els animals del seu entorn natural, ens els posem al costat i els convertim en uns invàlids. Depenen completament de nosaltres. Es tornen uns paràsits. I els amants dels animals de companyia, per deslliurar-se de la culpa acumulada, bolquen en les bèsties tones de sentimentalisme carrincló en forma d’afalacs innecessaris, manyagues insuportables i altres nicieses amb que adulteren la relació que hi mantenen.

I em pregunto, després de saber que un enginyer xinès s’ha casat amb un robot que ell mateix ha fabricat: ¿Què passarà quan tots nosaltres disposarem de robots de companyia, als quals podrem educar malament, tant com voldrem; que endevinaran perfectament els nostres gustos; i demostraran més intel·ligència que cap animal, a canvi d’endollar-los el cos de tant en tant al corrent? Pobres gossos i gats, aniran tots per fer foie-gras.

D’animals de companyia