Algun dia en coneixeré les raons

El nostre és un poble amb indústria i això ens fa diferents. Evidentment, no som Anglaterra ni vivim la Revolució Industrial: el tall més gros del pastís econòmic de Palafolls se l’endú el sector terciari, els serveis, com succeeix a tot el nostre voltant. El que passa és que el “nostre” terciari té un pes una mica menor que la mitjana catalana i el secundari, la indústria, una mica major. Així, les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya demostren que el valor afegit brut de la indústria, a Palafolls, està vuit punts percentuals per sobre de la mitjana. No és una xifra que s’hagi de prendre a la lleugera perquè, possiblement, tingui molt a veure amb el fet què, durant els anys de la crisi, la renda familiar disponible dels ciutadans de Palafolls s’hagi mantingut estable i, finalment, en la represa, hagi escalat per damunt de la dels pobles veïns, que han reculat amb claredat. A més, el pes relatiu de la indústria ha repercutit favorablement en les dinàmiques laborals. En aquest sentit, el nombre d’afiliats a la seguretat social supera en vuit punts percentuals la mitjana catalana del sector. La realitat és, doncs, que les empreses industrials de Palafolls creixen, generen riquesa i proporcionen ocupació. Però de quines empreses parlem? Doncs de Robama, Bioibèrica, Menadiona, Inditex, etc.

Però no tot són flors i violes. Recentment el sector ha plantejat un dilema pervers relacionat amb el creixement. Es tracta de l’autorització o no d’un canvi de planejament urbanístic. En la balança hi ha, d’una banda, l’empresa Bioibèrica, que vol millorar el compte de resultats amb la construcció d’un nou equipament industrial. De l’altra, l’ordenament urbanístic actual, que li ho prohibeix.

L’equip de govern municipal ha decidit resoldre la qüestió a favor dels interessos de l’empresa sol·licitant i introduir una modificació en el planejament. De fet, els resultats econòmics que hem descrit més amunt podrien haver motivat suficientment la decisió favorable, perquè ens mostren explícitament que no vivim els Hard Times de Dickens, però aquests no s’han fet servir en cap moment. Sincerament, no entenc la manera com s’han fet les coses.

Fa un temps vaig defensar en un altre escrit que, en aquest cas, hauria hagut de prevaldre l’interès general i que l’ajuntament tenia el deure de defensar-lo. Coneixíem l’interès particular de l’empresa quan demanava la modificació, que era el d’enriquir-se. Per tant, l’interès general havia de consistir en garantir la transparència del procés, la participació de les parts en igualtat de condicions i la promoció i assumpció d’al·legacions que, tractant-se d’una demanda positiva, ens beneficiessin a tots. Però m’adono que l’Ajuntament no ha jugat aquest paper. Tots els indicis em fan pensar que entrega el canvi de planejament en una safata de plata. Potser algun dia coneixeré les raons del seu procediment.

Algun dia en coneixeré les raons

Gairebé som deu mil

Gairebé som deu mil. Xenofont va deixar escrit que deu mil grecs comandats per Cir el Jove van atacar Babilònia, i van ser derrotats. Deu mil ànimes a Palafolls: és una bona xifra? Sí, si no ens volem menjar el peix gros.

Vaig saber que la ciutat havia arribat a la mesura que dic el dia en què vaig adonar-me que m’hi podia perdre. Perdre’t, de tant en tant, va bé. Perdre’t, desaparèixer, era una cosa impensable en els petits vilatges rurals, al Palafolls de fa trenta cinc anys. En canvi, amb deu mil veïns pots exercir perfectament de ningú sense cridar l’atenció. Pots viure trenta anys encastellat, tancat a casa com va fer Montaigne, sense cap altra molèstia que la visita del carter, notari únic del teu pas involuntari pel món, que trucarà a la porta de tant en tant per deixar-te una carta que haurà escrit una màquina sense ànima, en què se‘t reclamarà el pagament d’un impost o qualsevol altra facècia. Quan vius a la ciutat dels deu mil ja poden passar-te de llarg les hores i els dies. La massa humana que l’habita ha pres una velocitat de creuer considerable. Te’n pots deixondir sense que cap peça grinyoli.

De com hem arribat fins aquí es podrien escriure versions diferents, però totes coincidirien en un punt: que ha estat un camí planer. Nosaltres no som fills dels deu mil herois grecs que partiren contra Babilònia ni de l’agònic camí que van fer en el retorn a la pàtria. Ho som del ramat dels Perses. És clar, entengueu-me, no parlo de nobleses de sang, sinó de les matrius de les quals es van desprendre les masses humanes que ens va fer créixer.

Avui ja no hi ha imperis per conquerir ni terres per ser guanyades. Ha arribat la pau a Palafolls. Amb ella, els que som, ens hi quedarem per molts anys. En certa manera es podria entendre que hi estem atrapats i, certament, deu ser així. Tanmateix, serem prou valents per consolar els que ho necessitin. Gairebé deu mil.

Gairebé som deu mil

Benvinguts a pagès!

Benvinguts a pagès! El darrer cap de setmana ha tingut lloc l’esdeveniment lúdic que du aquest nom. A Palafolls, els que hi han volgut participar, han pogut seguir-lo a l’explotació agrícola Petit Pla i Pla de Munt.

«Benvinguts a Pagès» podria haver estat, també, el reclam que el nostre poble brandés fa trenta-cinc anys, quan l’economia local girava a l’entorn del camp. Avui, no. Avui l’agricultura ha desaparegut de l’imaginari popular. Tanmateix, hi és: la prosperitat actual de la cooperativa Conca de la Tordera i els seus socis, així com la de tantes explotacions agrícoles, ho demostra. Els resultats són els productes que comercialitzen que duen el nom de Palafolls i el fan sonar aquí i allà. Els veïns hauríem d’estar satisfets d’una campanya de publicitat tan discreta com positiva, sense contraindicacions. I, a més, de franc.

Deia fa uns instants que el paisatge agrícola ha desaparegut de l’imaginari popular. Aquest és el motiu pel qual ningú no vol ser pagès. Ningú no interpreta els camps com l’escenari del seu futur. I els pagesos de Palafolls es fan vells. Aviat es desaran les eines i desapareixeran els curadors del nostre paisatge més particular: l’horta. Si no hi fem res no només perdrem els pagesos, perdrem una part decisiva de la nostra identitat. Llavors, l’entorn quedarà en mans dels capricis de la fortuna, o pitjor, d’un nou histrió, com un altre Neró que s’alcés per cremar definitivament el que quedava de Roma.

Benvinguts a pagès!

Això és fanfàrria!

M’estic al caire de l’edifici de l’església de Santa Maria. Tot d’una, s’obre la porta i comença a sortir-ne gent. Des de la meva perspectiva, l’acció fa el mateix efecte que em faria un palomitón. Sí, segur que la recorden, la màquina que torrava blat de moro i el convertia en crispetes, que expulsava per una comporta que s’obria i es tancava ràpidament. Ja ho veuen, com ara! S’obre la porta i surten tot de testes blanques… pop, pop, pop… Altra vegada, la porta bada i més testes blanques… pop, pop. Testes blanques, com les crispetes. De l’església no hi surt ningú que no superi els seixanta anys. Els parroquians tenen, gairebé tots, un peu a l’altra feixa. Tanmateix, malgrat les característiques particulars de la parròquia, l’edifici que l’acull no ha deixat de ser mai el referent visual de Palafolls. Ho és, fins i tot, per a l’adolescent que no hi entra de cap manera i que ara es treu el mòbil de la butxaca i li dispara una foto i la publica a l’Instagram. I no fa la foto perquè l’atregui la ruïna i la decadència, sinó perquè entén que és el punt en què es troben la forma i la funció.

La relació de la forma i la funció en arquitectura és un binomi antiquíssim que nosaltres conservem gràcies a Roma. I és que Roma es fa present a Palafolls, no en la manera en què la va imaginar Josep Turon al llibre L’estany bufador —text de qualitat pèssima que, incomprensiblement, penja en fragments de la web municipal com si algú volgués que establís el cànon historiogràfic local— sinó en la què la transmissió de la virtut formal de la basílica serveix en la vertebració d’una consciència col·lectiva. Conseqüentment, a la representativitat que adquireix l’edifici en el qual es troben la forma i la funció se li oposa un altre gènere d’edificis en els quals el binomi no es compleix, perquè en ells la forma és només un recurs retòric, sovint hiperbòlic, que s’escapa a una funció que es demostra permanentment alienada. És la categoria d’edificis en la qual hi entren el Palauet, la biblioteca Enric Miralles i, per què no, la Passera.

Ara bé, no puc assegurar que totes les testes blanques que compto pel carrer Major  han sortit per la porta de la nostra església, com tampoc no és de la funció de la crispeta que deduiré la forma de l’olla que la produeix. Així mateix, quan l’arquitecte s’enfronti a la construcció de l’edifici, si vol reeixir en acoblar la forma i la funció, no en farà res de les relacions de causa-efecte, li caldrà alguna cosa més. La que Le Corbusier hi va posar a Notre-Dame du Haut, que fa que ens exclamem: això és superb! I de la qual en manquen els dits edificis de Palafolls, que fan que diguem: això és fanfàrria!

Això és fanfàrria!