Demà, el 155 és l’amenaça

Ahir nit va pedregar. Els meteors van mostrar la seva força, que està per sobre de totes les forces dels humans. A casa m’hi estava tot sol. La pedra queia del cel, el vent l’empenyia i picava contra la porta del carrer. Mai no havia passat abans. La sensació era esfereïdora perquè semblava que de totes totes a fora hi havia qui havia decidit d’entrar. Els cops eren secs, violents i insistents.

En un moment semblant l’ànima solitària descobreix que la seguretat de la llar només és una cosa aparent, que les parets són primes com el paper de fumar. En fi, que ell mateix no té més entitat que el porquet de la caseta de palla i que, a fora, el llop es prepara per a la darrera i definitiva bufada. Tot d’una, però, l’exèrcit exterior es va enretirar, els cops van cessar i es va imposar un agradable murmuri de pluja de tardor. El que semblava que havia de passar no va tenir lloc.

Com tantes altres vegades, el més fàcil era equivocar-se, avançar-se als esdeveniments. Vaig caure en el parany del futur. És un mal costum que no sé treure’m de sobre. Què voleu que us digui: la culpa la té el porquet del conte! Per què ens vam convèncer que fèiem mal fet si no prevèiem que al carrer podia haver-hi el llop?

Si miro tot el que he escrit els darrers dies m’adono que no faig sinó conjurar-me contra la incertesa del moment. Hi veig la por a la casa apedregada, a les parets desballestades. M’aplico la moralitat dels tres porquets. Si demà el 155 és l’amenaça, el futur, avui, és un llop ferotge.

Anuncis
Demà, el 155 és l’amenaça

No podrem evitar el combat

«Dos no es barallen si un no vol». És per aquest motiu que no m’ha sorprès l’anunci de la constitució del col·lectiu En peu de pau, per tal que el conflicte que enfronta catalans i espanyols es mantingui, si més no per la part dels catalans, en un escenari pacífic. Tanmateix, les accions d’aquesta mena no deixen de semblar-me un eufemisme, perquè l’actual és un conflicte en tota regla. Si no parlem de guerra és, precisament, perquè no hi ha armes i, per tant, ni trets ni sang al carrer. Els trets i la sang han caracteritzat totes les subversions de l’ordre establert a l’Europa de les nacions. De moment, ara i aquí, tot es fa veure que va d’una altra manera.

Però no ens enganyem: pot ser una guerra. Negar que una massa pacífica de centenars de milers de persones no pot esdevenir una arma d’efectes devastadors no és mirar-se la realitat com cal. Així és, si més no, com ho ha percebut l’adversari. I a l’arma present, per més pacífica que sigui, li ha hagut d’oposar una altra arma, que no tenia perquè ser pacífica, sinó que pot ser molt violenta. Té cap altra sortida el que creu que li han declarat la guerra?

El cinema ens va avisar de com anava la cosa entre armats i desarmats. Ben aviat ens ho va mostrar Eiseinstein, a Octubre. El guió ja ens presentava la massa desarmada com una arma revolucionària contra els soldats del Tsar, armats amb fusells i baionetes.

Aquests dies, aquí vivim com si fóssim en un fotograma, imatge congelada de l’escalinata del Palau d’Hivern. En una banda, la turba, en l’altra els soldats. Encara no sabem què passarà més enllà, quan torni a còrrer la pel·lícula, quina arma es demostrarà definitiva. El que intuïm és que no podrem evitar el combat.

No podrem evitar el combat

La visió de l’atzavara

Una atzavara ha florit i ha mort a prop de la Ciutadella. Vivia al caire de la rasa del camí i s’hi ha desplomat al bell mig. La flor, com un raïm, a l’extrem d’una llarga tija llenyosa, encara es ressisteix al marciment. Tot i derrotada resulta una planta imponent, que impressiona l’home que passeja.

Commogut, el passejant prossegueix el camí i enumera objectes que li passen pel cap i que també moren en el moment de la màxima expressió. Els estels, per mirar lluny, són més presents quan s’han inflat com un paó, quan han exhaurit la matèria gasosa que els donava vida. James Dean va llençar una magnífica imatge al cel·luloide tot just en el moment en què s’esclafava al volant del seu Porsche. El moment en què vivim… el moment en què vivim…

Sí, és clar… en quin moment vivim? La visió de l’atzavara li ha fet pensar que, el que viu en el present, no és sinó el presagi d’una fi imminent. Però de qui? Per més que ho pensa no sap destriar qui, entre els que gallegen aquests dies, s’ha inflat per sobre de les seves possibilitats: l’independentisme o l’unionisme?

O potser s’equivoca de mig a mig, potser encara res no ha florit ni s’ha inflat i tot el que veu, els fets als quals assisteix, són senzillament el naixement d’una nova realitat.

La visió de l’atzavara

Els nostres arbres urbans no valen res

Veig que han tallat els eucaliptus que hi havia a la vora del Palauet. Radio Palafolls m’explica que els arbres eren en mal estat i amenaçaven de caure. Els nostres arbres urbans, en general, no valen res. O són torts, o esguerrats o malalts. Per exemple, el monumental cedre de l’Atles del Parc de les Esplanes es dreça ben mort, per més vergonya nostra. Dels lledoners de l’avinguda Pau Casals no n’hi ha cap que exhibeixi una figura elegant ni remarcable. Els arbres dels nostres carrers presenten unes condicions de vida molt precàries. Em pregunto si no esdevenen el símptoma d’una malaltia més greu.

Com tot el que és viu, els arbres necessiten atenció. Que hi hagi algú que en tingui una mica de cura, perquè l’arbre de carrer és com un infant. Sense guia ni amic es torna rebec, marxa per on vol, forma amb el seu tronc ondulacions capricioses, escampa les seves branques en direccions insospitades. Si teniu arbres al jardí de casa sabreu que no us donaran fruit si no els podeu i els adobeu com cal. Si no sou constants. Perquè us donin rendiment heu de fer-vos-en amic. Però els arbres dels nostres carrers no semblen tenir amics. Ningú no en té la cura suficient perquè no aparentin el que se’m fa evident: que han esdevingut una processó de condemnats camí del cadafal.

I, finalment, perquè no ens hi hem sabut entendre, deixem d’estimar-nos l’arbre del carrer, decidim que no tenim cap altre remei que prendre el xerrac i tallar-lo. Després, sense haver fet cap penitència ni abordat la malaltia, plantarem un plançó en el seu lloc tot esperant innocentment que, aquest, no repetirà la jugada del seu predecessor.

Els nostres arbres urbans no valen res

Carles, com ho veus?

Hi ha tensió a l’ambient. El millor és que fugis, que surtis de casa ara que encara ets a temps, que no t’ha atrapat l’ona expansiva del xoc. Fes un viatge. Repassa llocs en què no has estat per trobar el que encara no coneixes. Fes que innombrables ciutats que has desitjat passin pel davant dels teus ulls: Gizeh, Venècia, Isfahan, Zanzibar…

No, millor que no marxis, que et quedis, que t’atrapi el que hagi de passar, tant si és la independència com el pacte constitucional. Què faries fora de casa en uns dies tan greus? Et menjaries les ungles, preguntaries als coneguts llunyans sense treva i no veuries res del que tinguessis al davant. Sigues honest amb tu mateix, admet que no són dies per viatjar.

Sobtadament, sona el telèfon. «Carles, com ho veus?», pregunta el meu interlocutor. Maredeu quina pregunta! I jo què sé! Si tot just ara pensava en fugir! A més, si ho sabés formaria part del grupet d’harúspex que escriuen articles als diaris i ens expliquen com anirà tot, dels que ens demanen confiança per una banda, o ens conviden al desassossec per l’altra. «En el procés, amic equidistant, només hi ha lloc pels que ho veuen tot blanc o tot negre», responc. I tant ho crec així que m’atreveixo a recomanar-li que faci el que he fet jo —que mai no veig res clar— i, per això, li dic: «Abandona la raó. Pren partit decididament per un dels bàndols. Quan ho hagis fet veuràs que no hi ha marxa enrere, la qual cosa et farà viure més tranquil. Vés endavant amb els companys de viatge que hauràs fet. A la fi, si tot us surt bé, durant uns dies viuràs en el millor dels mons possibles abans de tornar a la realitat. I si us va malament a tu i els teus, si una circumstància adversa se us imposa, sempre tindràs a prop una espatlla per plorar».

Carles, com ho veus?

Cant a la cigala

Seure al banc que hi ha al costat de la cabina telefònica, a l’avinguda Pau Casals. Observar la catifa de fulles que cobreix la llarga vorera. Imaginar els lledoners que es despullen per a tu, mica en mica. Saber que han après que ja no cal l’ombra que et feien. Comptar els arbres per marcar el pas del temps. Acceptar que la vida la vas viure sense entretenir-te mai. Que vas fer com el bòlid al cel: encendre’t i fer voltes absurdes al firmament.

Distreure’t amb una formiga que topa amb la teva bota. Veure-la carregada amb una llavor. Observar que intenta enfilar-se per la sola però no pot i cau. Patir perquè ho torna a provar i perquè torna a caure. Envejar la tenacitat de l’insecte que no deixa estar la llavor que tragina. Finalment, alegrar-te perquè descobreix que pot voltar l’obstacle, que pot continuar el seu camí, trobar una altra formiga i refregar-se mútuament les antenes. Adéu.

Però saber-te atret per les formigues perquè sempre t’han dit que viure enfeinat és bo. «Has de ser com les formigues», et van repetir una vegada i una altra, sobretot, quan vas ser infant. I, de gran, et vas manar de viure determinat com elles, tot i que topessis amb obstacles innombrables, malgrat que no els superessis tots.

I arribar fins avui, quan jeus al banc mandrós com la cigala, amb una única feina coneguda: observar la catifa de fulles. Veure venir la tardor sense la intel·ligència dels arbres. Amb l’estupidesa del bòlid que és consumeix al cel sense cap objecte definit.

I revoltar-te per trobar el cau de les formigues i pixar-te a la seva boca. Però no ho fas perquè ets al mig del carrer i resultaries obscè.

 

Cant a la cigala

No vull fer-me enrere

Hi ha un ramat de xais que pastura al Pla de Jalpí. El pastor i el gos, el vigilen. De l’altra banda del riu, del Pla de Palafolls, arriba el brogit imponent del tractor que fressa la terra. A peu, pel camí, res no em fa pensar que el país sencer rodola pel pendent. On és, entre la pols, la independència? Els xais, amansits pels que els vigilen, poden dir-me alguna cosa del que vam viure diumenge?

Camino i camino. Deixo a l’esquerra els turons del Vilar. A la dreta, les ruïnes del castell de Palafolls. També passo les fàbriques, l’autopista, la via del tren, i la llera de la Tordera que no separa res, sinó que ho relliga tot.

Recordo la discussió amb un amic. En algun moment de la conversa em vaig veure en cor de creure’m enmig d’una revolució. «No tinguis cap dubte que això només va d’independència i en el millor dels casos serà una revolució epidèrmica», va respondre’m. I va sentenciar: «canviarà el demos, però no pas el model socioeconòmic».

Deixo el camí ample i prenc un corriol. Sortejo una vall i seguim, el caminet i jo, entre un espès canyer. Per aquí no hi ha ningú i el neguit d’un esdevenidor incert xiuxiueja entre les branques. «Vols dir que vas bé?», pregunta la consciència. Li dic que sé que vaig riu avall i que, per força, el camí ha de tenir un final; que si m’aturo no guanyo res i que, ara, malgrat el paisatge que suporta el rastre de les meves passes amb indiferència, ja no vull fer-me enrere.

No vull fer-me enrere