Divagació laboral

Treballo en una empresa molt conservadora. El conservadorisme no la fa indiferent a la necessitat de canvis. Sap que per mantenir-se en el negoci cal practicar la competitivitat i que per aconseguir-ho, és imprescindible la innovació. La diferència, respecte d’altres entitats més progressives, rau en el to. No hi ha escarafalls, ni declaracions grandiloqüents. No utilitza paraules que ningú no entén per definir el que fa. Normalment, els canvis els accepta com un mal menor. La innovació l’aplica amb un distanciament elegant. Perquè els canvis no sempre la porten a l’escenari que hauria desitjat. Però és conscient que no fer-los encara la durien a un de pitjor. Regir-se amb una certa dosi de criticisme no li va tan malament. Els resultats d’explotació van vent en popa i els socis se senten moderadament satisfets.

Abans, havia treballat en una empresa de signe contrari. Tothora associava el seu nom a l’excel·lència, a la capacitat innovadora. Vaig veure-li arrencar innombrables projectes, sempre proclamats amb noms altisonants, que només podien viure en el paper en què estaven redactats. Implementava idees, en feia sinèrgies, les volia disruptives. Tant es manifestava en favor d’anar més enllà que, finalment, el futur va esdevenir una caricatura. De vegades, la meva feina consistia a vestir el sant. No era gens difícil. Feia anar tot de paraules buides, que posava aquí i allà per tal de confegir el text que em demanaven. Fet i fet, em pagaven per fer creure que amb aquelles receptes el món faria un tomb. Tot era fum.

Anuncis
Divagació laboral

Manies estúpides

Vaig a les rebaixes. Hi vaig ben valent. Amb les idees clares. Sé què vull comprar i tinc una idea aproximada dels diners que vull despendre. Com que sóc un gat escaldat, no me n’hi vaig en una tarda de dissabte, sinó que trio la de dilluns. Quan arribo al centre comercial trobo aparcament i em convenço que he encertat. No hi ha gaire gent. Podré anar per feina i enllestir les compres en un temps relativament breu. Sé que fent-ho així incompleixo el ritual preuat per tanta gent, però mai no he suportat les cues. En fujo tant com puc.

Per tant, tot va bé. He decidit que, primer de tot, em compraré unes sabates. Amb les sabates m’hi miro molt. Han de convèncer-me. No compro qualsevol cosa. Que m’agradi una sabata vol dir que m’hi senti còmode amb ella, que la noti robusta per caminar. Que m’agafi fort el peu. Tan importants em són les sabates que sé que si no les trobo me’n tornaré a casa sense comprar res més.

Entro en una sabateria que conec d’altres vegades. Remeno una mica i de seguida veig un parell que em fan la peça. Tenen una sola gruixuda, que sembla molt resistent al desgast. En canvi, la pell és fina i això els dóna un aire elegant. Penso que amb elles podré anar a treballar. I també podré caminar. I que em duraran molt de temps. Llavors, me les emprovo. Em van bé. Em recorden les sabates d’en Tintín. Satisfet, em poso a la cua —una mínima cua inevitable— i pago el que he comprat.

Torno als passadissos. Passejo pel centre comercial amb un aire triomfal. Em ve al cap una pregunta: Què ho fa que sempre hagi de comprar, abans que res, unes sabates? No ho sé. Visc tenallat de manies estúpides. S’acumulen damunt meu. Em fan com sóc.

Manies estúpides

Jo puc passar-ne amb menys!

La Tordera va seca fa massa temps i el delicat mecanisme del delta se’n ressent. L’evidència del ressentiment esperona la necessitat de solucions. Per això els quatre municipis del delta, Palafolls, Malgrat, Tordera i Blanes van decidir, l’estiu del 2017, la creació de la Mesa del delta de la Tordera. Els organitzadors van considerar que la urgència del problema requeria la màxima implicació de la societat, per la qual cosa fonamentaven el camí a la solució en l’empoderament de tots els actors del territori.

Després de sis mesos de la primera reunió de la Mesa, recentment ha tingut lloc una segona. Els organitzadors han insistit novament en la necessitat de participació, en la voluntat d’establir connexions entre les diferents experiències i coneixements. Però no han presentat cap resultat. Per això, ara, han decidit agilitzar els treballs, han constituit una secretaria tècnica i finalment, han proposat un esborrany d’estatuts per a la Mesa, per tal que siguin estudiats, esmenats i, tan aviat com sigui possible, aprovats. Els primers resultats de les recerques els anuncien per a l’estiu vinent.

Però, per molt que treballin en l’afer, la solució no representarà cap novetat. Es coneix des de fa temps. A ningú no se li escapa que d’aigua no n’hi ha per a tothom. O no n’hi ha prou al ritme que l’extraiem. És possible que en algun moment es consideri que el desllorigador consisteix a fer obres de gran abast, per tal de tornar la terra al lloc en què el mar l’ha fet marxar. O en emprendre minuciosos repoblaments forestals de ribera. O en reintroduccions d’espècies de fauna que, en temps pretèrits, van viure en un solc humit. Però finalment, la solució no és altra que la restitució del cabal d’aigua a la llera del riu. I per aconseguir-ho només cal que no n’extraguem tanta. Aleshores, entre tots els que participen en aquesta Mesa, qui serà el primer que dirà: «jo puc passar-ne amb menys!»

Jo puc passar-ne amb menys!

De la dita neix una actitud, un resultat

Una dita polonesa afirma que la vida és massa dolenta per viure-la, però no prou dolenta com per morir per canviar-la. Sembla, no m’ho negaran, feta a mida per al procés d’independència dels catalans. Volem i dolem i, el resultat, és que no es movem del mateix lloc on hem estat sempre. Ja hem perdut el compte dels dies que fa que ens sentim incòmodes, que no trobem l’encaix. Però el pas decisiu no arriba. Possiblement, no arribarà mai. Com conclou el proverbi, la vida no és prou dolenta com per morir per canviar-la. En el nostre cas, deu ser que Espanya no és tan dolenta com per trencar-hi del tot.

Perquè vist des de la banda oposada del mirall, els independentistes ens comportem com uns revolucionaris de saló. Quan ens trobem fem tot d’escarafalls. Dibuixem bonics escenaris de futur. Ens mostrem cofois de nosaltres mateixos. Ens veiem com uns nous almogàvers, com si, fins i tot, haguéssim d’arrasar pàtries alienes. Gairebé, copiem l’esperit dels diumenges al Camp Nou quan el Barça guanya per golejada. Però després, quan arribem a casa i ens fiquem al llit, en la solitud, no fem altra cosa que tancar els ulls i dormir fins l’endemà, perquè les coses segueixin com les havíem deixat.

Si no, no s’expliquen els darrers moviments. Els polítics independentistes, lluny d’immolar-se, miren d’emmotllar-se a la situació sobrevinguda. Els que poden, se’n tornen a casa. Els altres, abjuren de la unilateralitat i accepten la possibilitat indefinida d’un marc de negociació. Malgrat l’evidència que la negociació mai no serà possible. Els que els vam empènyer acceptem les seves decisions. Definitivament, ningú no ha gosat tirar pel dret.

Com la dels polonesos, la nostra és una terra de pas. De la dita neix una actitud, un resultat.

De la dita neix una actitud, un resultat

Beguem sempre a la salut de la Tordera

Vivim un període de sequera. Plou poc. La tardor ha estat gasiva en aigua, després d’un estiu molt sec. Per la Tordera fa temps que no baixa aigua. Però això no fa la vida més greu als ulls dels que no se la miren. «Ja hi estem acostumats», diuen. La Tordera no és el Ter, no s’hi perceben fluctuacions de cabal. Que s’assequi no fa patir per l’aspecte de l’entorn, per la salut dels peixos o de la vegetació de ribera. La sequera, a la Tordera, és un fet comú. Tant, que quan ens parlen de sequera no mirem el riu, sinó l’aixeta.

Ens preocupa quedar-nos sense aigua a casa. Tot i així, ens resulta dificilíssim canviar els nostres hàbits. D’aigua en malgastem, i molta. Especialment, en l’àmbit domèstic. Però és clar, tot el que fem amb aigua ens sembla imprescindible i de cap manera accediríem a seguir el consell d’aquell ministre anglès que, davant una sequera desconeguda al seu país, va recomanar als ciutadans que s’abstinguessin de tirar de la cadena.

I malgrat que la sobreexplotació de la Tordera ens hagi acostumat a la seva llera seca i que, per tant, plogui o no, no hi percebem cap diferència, faríem bé de creure els que des de la ciència ens avisen que la cosa és més greu que de costum. Sí, és clar, la ciència i la tècnica també hi són per fer funcionar la dessaladora, que l’aigua del mar no ens l’acabarem, però cal que anem un pas endavant, que entenguem el que ens adverteixen: que el riu ens necessita a tots.

Fràgilment, com ha pogut, la Tordera ha sostingut el nostre paisatge de cada dia. S’ha fet càrrec dels arbres que ens envolten, dels ocells que ens sobrevolen, dels camps que conreen els pagesos, dels camins pels quals ens esbargim. Però ha fet més, perquè ha conformat la superfície sobre la qual hem construït els carrers dels nostres pobles, les cases, les fàbriques… Cadascun de nosaltres té una faceta en la qual el riu és un element inalienable. Quan beguem aigua, fem-ho sempre a la salut de la Tordera. Pensem-hi!

Beguem sempre a la salut de la Tordera

Les imatges es fan perquè les vegin els homes

El 1866, un diari de Barcelona publicava, en una pàgina d’opinió, un article en què es denunciava que la meitat de la població del país, les dones, vivien «envoltades de tenebres». Al text es considerava que la natura no havia fet res de millor ni més intel·ligent que les dones, que eren aptes per a tots els treballs de la imaginació, capaces de fets de gran abnegació i d’heroisme, que eren més sòbries que els homes i que, sovint, els avantatjaven en elevació d’idees. Per tot plegat, s’exigia que les dones accedissin a l’educació i al treball en les mateixes circumstàncies que els homes. A ulls de l’anònim articulista els motius de la reivindicació eren obvis: «el dia en què la dona es converteix en companya d’un advocat que raona o d’un comerciant que calcula, l’amor conciliarà el matrimoni fins al darrer quart de la Lluna de Mel, però al dia següent, el marit parlarà de coses que la dona no entén i la dona no parlarà sinó de coses que faran badallar el marit».

Vist des de la distància, el text antic exemplifica que d’intencions honorables n’hi va haver sempre, però que la materialització va ser més aviat precària. Avui, en canvi, homes i dones estan obligats a assajar un model just de convivència. Tots som responsables del resultat. Però el procés avança a batzegades. De vegades, ens sorprenen actituds individuals que poden suposar una reculada. És el que m’ha semblat que feia Cristina Pedroche durant la retransmissió televisada de les campanades de Cap d’Any. Ella i el seu vestit «superfeminista», que assegurava haver-se posat perquè li havia donat la gana, han fet més evidents que mai els paranys que amenacen la igualtat entre homes i dones. I han fet bones les paraules de John Berger, quan afirmava, en relació a la iconografia occidental, que «les imatges es fan perquè les vegin els homes, la qual cosa no només determina les relacions entre homes i dones, sinó també la relació de les dones amb elles mateixes».

Les imatges es fan perquè les vegin els homes

La vie est ondoyante

Donem per acabades les festes de Nadal, de final i principi d’any i dels Reis. Cal tornar a la rutina habitual de cada dia, al treball que considerem tan vulgar, però que proporciona un agradable benestar si es fa amb interès, vocació i amor. Tornem-hi, doncs, que ja som al 2018.

En aquests primers dies de l’any resulta inevitable dirigir la mirada al futur. Divagar sobre el que ens depararà. Insisteixo, divagar. Altra cosa no farem. El que perseguim és estirar la vida com si fos el carret d’un infant.

Diuen que iniciem un any crucial. Què fàcil és dir-ho! Després, quan llegim el que anuncien que ha de passar ens adonem que les novetats no ho són tant, que totes han estat viscudes abans. Que, per molt que ens pesi, l’Eclesiastès té raó quan diu que no hi ha res de nou sota la capa del sol. Fem pronòstics i, els resultats, demostren que els humans tenim una habilitat prodigiosa per enganyar-nos, per viure d’il·lusions, perquè mirar endavant és un propòsit enorme, desmesurat. Els ulls són massa precaris per veure-hi amb claredat.

En tot cas, passem endavant com hem fet sempre, a les palpentes. Sobretot, no exigim que tot tingui sentit, no demanem als fets que es desenrotllin pel costat que ens interessa. No ho han fet mai i tampoc no ho faran ara. Cal acceptar-los com vénen. En conseqüència, no ens prenguem gaire a pit els resultats. No ens prenguem gaire a pit nosaltres mateixos. No siguem temeraris. I malgrat les aparences hiperbòliques de l’any que s’anuncia decisiu, no oblidem el que va escriure Montaigne: «la vie est ondoyante».

La vie est ondoyante