Hi veu la Laura

L’home solitari no ha dormit bé. Un malson l’ha acompanyat tota la nit. Sempre ha tingut un dormir inquiet, ple d’interrupcions. És conscient que resulta un mal company de llit perquè mai no descansa tranquil. Però no és habitual que somiï. «Si pogués triar un desig —confessava fa uns dies a un amic— triaria dormir com dormen els infants i llevar-me pel matí positiu i vital». Però avui ha estat el malson el que l’ha despertat, tot just quan ha vist que el sol sortia pel turó de Sant Joan.

Com fa tots els dies després de posar els peus a terra, s’ha afaitat i s’ha dutxat. S’ha vestit i ha esmorzat. No ha anat a treballar, perquè era dissabte. Ha fet neteja i ha sortit a comprar el menjar que necessitarà per passar la setmana que té al davant. En tot ha estat eficaç, com sempre. Ha pensat que, potser, també li calia rentar el cotxe, però plovia a bots i barrals i ha decidit deixar-ho estar per més endavant.

Fa via amb totes les rutines però el malson no li marxa del cap. Pesarosament, se li imprimeixen als ulls les imatges que l’han torturat durant la nit. Hi veu la Laura, que seu en un banc, enmig d’un parc encerclat pel mur d’un cementiri. La dona s’hi està immòbil, indiferent a ell. A més, hi veu una petita tenda de campanya farcida de llençols rebregats. Per aquí i per allà descobreix els indicis d’un senzill aixovar, que el vent ha escampat per l’herba. No sap dir quants dies fa que s’hi està. Si aixeca la vista troba els xiprers i els nínxols que s’estenen per la falda d’un turó. Més amunt hi ha el sol. Però només vol tenir ulls per la Laura. Cridaria la seva atenció si pogués, però no li surt la veu i finalment li falta l’aire. El missatge li queda atrapat: «Laura, digues que estàs bé, sàpigues que t’estimo!»

Anuncis
Hi veu la Laura

Pels carrers coneguts de cada dia

L’home solitari surt del cinema. Ha vist una pel·lícula de ciència ficció en què hi havia homes i dones que viatjaven per l’espai i el temps. Mentre camina de tornada a casa es pregunta on duen l’equipatge els humans que conquereixen l’univers. No ha vist, en cap cas, que els acompanyés cap embalum, ni unes mínimes rampoines, els records de la infantesa. A les cabines no hi tenen ni tan sols un prosaic armari ple de roba passada de moda, com la que ell guarda perquè l’olor de resclosit li recorda temps millors.

«Deu ser —li fa voltes— que per conquerir alguna cosa, per petita que sigui, com ara un món o una estrella, cal que vagis lleuger, desprès de tot el que has viscut, com si tot el que vas viure no tingués cap importància, ni tingués res a veure amb el que ets en el moment de sortir catapultat als comandaments de la nau espacial.»

Diligent com és, fa un recompte de tot el que té, dels armaris i del que contenen, dels llibres i del que va llegir-hi, de les fotografies i de les imatges que va veure-hi, dels discos i de la música que va escoltar-hi, de les pedretes, fustetes, claus o targetes que va recollir aquí i allà, un dia perquè volia recordar un sol radiant, un dia perquè va creure que es negaria en un oratge violent, i no pot sinó admetre que mai no serà prou valent com per viure una aventura, perquè la vida que ha dut se li ha ficat al moll de l’os, perquè tampoc no sap com viuria sense el pes que carrega a les espatlles. Decididament, l’espai sideral no serà mai el lloc de l’home solitari, que avança, camina que caminaràs, pels carrers coneguts de cada dia.

Pels carrers coneguts de cada dia

Idiota, si no tens dona!

L’home solitari ve del carrer i travessa la tanca del jardí de casa seva. Sota el porxo que protegeix la porta d’entrada veu un parell de gats que forniquen i un tercer, que se’ls mira. La presència de l’humà els fa dubtar entre el desig i la fugida. La tria és un llampec que els passa pel cap i que els fulmina, perquè de seguida toquen el dos. És clar, entre animals no hi ha lloc per a l’heroisme inútil perquè no hi ha amor, només sexe, l’interès innat per la reproducció de l’espècie.

Ara no té els gats al davant, però l’home solitari en reté la imatge i dubta de posar la clau al pany. Potser obrirà la porta i trobarà la dona que fornica amb un altre home que no és ell. En veure’s sorpresos, fugiran com els animals, com ha vist que passa en les comèdies de vodevil? Passarà, en canvi, com en un fulletó romàntic i la parella furtiva, potser enamorada, se li enfrontarà? Encara, podria ben bé ser que els enxampats tinguessin la sang freda com les serps i li diguessin de passar, perquè fes com el tercer gat del jardí, perquè se’ls pogués mirar una estona, mentre els deixava fer a una distància prudencial, observant-ne tots els detalls però sense fer cap nosa?

«Idiota, si no tens dona!», es diu amargament. L’home que viu sol decideix que encara no entra a casa. Pensa en els gats i el reconforta considerar-los una momentània companyia. Els busca pel jardí. Els troba i queden, ell i els gats, petrificats. Se’ls mira llargament sense saber dirigir-los cap paraula. No descobreix en ells cap signe de rancúnia per haver-los espatllat la joguina del desig. Són allà, al fons del jardí, indiferents, com si mai no s’haguessin vist abans. Fet i fet, són el que més li recorda al trencament d’una amistat.

Idiota, si no tens dona!

Pel que dus escrit al front

L’home solitari espera una persona. És a l’estació del TGV, a Girona. No vol perdre’s en el buit de l’edifici i es repenja a la barana de les escales que pugen de les andanes, per veure-la arribar. Inesperadament, entre la gentada que va venint des de baix, descobreix un amic. Tot seguit, el fotografia i li envia la imatge per whatsapp. L’altre, que rep el missatge, mira amunt, el clissa, i li fa una ganyota com volent dir: «Què hi fas tu, aquí?». Quan són l’un davant de l’altre, l’home solitari vol dir-li que esperava la Laura, però no sap per què no li ha sortit de dir-li-ho i ha respost que era allà perquè esperava la filla. «Em sap greu, vaig tard», escolta que li diu l’amic, sense aturar-se. «Va tot bé?», afegeix, mentre li fa el gest d’estrènyer-li les mans i, al mateix temps, li demana amb la mirada que no respongui el que tots dos saben, que el present és esquifit i mesquí, que tot va malament.

Torna a la barana. La Laura es fa pregar. Mentrestant, es fixa en les cares de la gent que desfila amunt, per les escales de l’estació. Hi busca símptomes del present feixuc que ha compartit en la mirada de l’amic. Però no els veu com ell voldria. Percep, en cadascú, un present diferent escrit al front. Hi dedueix la ingenuïtat i el realisme en la mateixa proporció. Els ingenus li semblen tots iguals, els realistes com si ho fossin cadascun d’una manera. Llavors, sorgeix la Laura. Es fa la distreta i, mentrestant, deixa que ell se la miri. Quan la dona assoleix l’home solitari ja sap què li passa pel cap. «Sí, sí, sé que tu no comprendràs mai com em puc haver adormit al tren, però m’hi he adormit, per això he trigat», se li avança, per no deixar-lo furgar en el mal. I mofeta, abans que ambdós iniciïn el pas, afegeix: «Pel que dus escrit al front, deixaràs de fer-me una abraçada?».

Pel que dus escrit al front

Altra cosa no direm, per no faltar a la veritat

Sóc a cal barber, assegut al cadirot. Davant el mirall, rememoro el dimoniet que sempre vaig ser quan m’havien de tallar els cabells. Pobre Pepe, el perruquer! Mentre em pelava mai no m’estava quiet. Sovint, Pepe amenaçava la meva mare que no em pelaria més. Sobretot, quan em tallava el serrell i jo posava els llavis com una bústia i bufava els pèls, que li anaven als ulls. Tenia una certa gràcia quan s’enfadava amb mi i en la seva ira li revenien totes les calors d’Andalusia. El bon home era de Cadis. Fa temps que se’n va tornar al seu país, per sempre més.

Assegut al cadirot, davant el mirall, en una barberia qualsevol, em miro i veig que m’he fet gran. Amb la capa posada i cenyida al coll només hi distingeixo el cap, que és l’única part del meu cos que espero que m’acompanyarà fins al final. Si hagués estat un home de caràcter, potser, la meva testa recordaria la d’un Pèricles, o la d’un Dioclecià. Què hàbils eren els escultors antics que sabien fer parlar tant bé les pedres! Si m’hagués esculpit un Fídies, o un Miquel Àngel, per exemple, ara podria mirar-me profundament al mirall i fins i tot espantar-me de la meva duradora bellesa. El meu cap, llavors, seria rotund, personalíssim. El barber desconegut, que ara em ronda amb els estris una mica desganat, encara que ignorés el classicisme, l’admiraria. Prendria la pinta i la tisora amb un gran mirament, abans d’enfilar-hi els cabells d’or. Però em va parir ma mare i, a tot estirar, li puc estar agraït que en les meves formes hi dominés la regularitat. I, ara que me’ls miro bé, una bona tofa de cabells blancs. Altra cosa no direm, que sigui millor, per no faltar a la veritat.

Altra cosa no direm, per no faltar a la veritat

Què és la felicitat?

L’home solitari, que s’entretindria amb el vol d’una mosca, mata l’estona del cafè amb la lectura del diari. Passa pàgines fins que es deixa sorprendre per una notícia que parla de la felicitat. Resulta, això explica el diari, que ha estat creada la Coalició per la felicitat. Ha estat en el marc de la VI World Government Summit que mitja dotzena de països, que es consideren els més feliços del món, han signat un protocol per tal «d’identificar les causes que fan els ciutadans més feliços». El lector es despista una mica quan llegeix que els organitzadors confessen que «es tracta d’una iniciativa pionera que vol fer passes concretes per traslladar a les polítiques públiques accions relacionades amb el benestar social i ciutadà». No ho entén gaire, però prossegueix lletres avall.

Li crida l’atenció la nòmina de països feliços que impulsen la coalició: Costa Rica, Kazakhstan, Portugal, els Emirats Àrabs Units, Eslovènia… Fins i tot, l’impressiona que els Emirats tinguin un Ministeri de la Felicitat i que l’encapçali una dona. Tanmateix, enlloc no troba escrit quina és la felicitat que es vol escampar, ni l’instrument que faran servir per fer-la arribar als ciutadans.

«Què és la felicitat?», es pregunta. Una veueta li respon primerament: sentir-nos envaïts per l’eufòria o el benestar. Pensa que l’hedonisme és una possibilitat, és clar. Però s’adona que és impossible deslligar la felicitat de la percepció que es té de la realitat i d’un mateix. Per tant, per arribar-hi és necessària la raó. Però la raó de vegades topa amb fenòmens que no entén, que li barren el pas a la felicitat que persegueix. Llavors, l’home solitari beu cafè i es consola amb el que un altre dia va llegir de Stuart Mill: «més val un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet».

Què és la felicitat?

El passat és un país estrany

Els coneguts, si els burxes gaire se’t giren d’esquena. No hi fa res si són morts. Vull dir, si les seves vides només poden ser descrites amb paraules. Si t’hi relaciones corres els mateixos riscos que amb els vius.

Em passa, des de fa uns dies, que uns morts, que vaig trobar-me en uns papers, no volen parlar amb mi. No els dono tota la culpa. Potser, el que passa és que sóc maldestre per a les relacions. Que no els he sabut tractar amb la mà esquerra que calia. Coi, és que com que no es queixaven he anat fent, remenant-los per aquí i per allà, els papers, preguntant-los pels parents o pels amics. Per aquests verals he acabat per ficar el nas als seus negocis, m’he fet present a la casa en què van viure… Em va semblar que érem amics.

Suposo que no els estovaré si us revelo que no van ser pas uns pelacanyes. Eren gent del gran món. Parlaven llengües. Vestien bé. Milionaris, pel capbaix, que no s’acontentaven amb el que tenien i sempre volien més. Afegiré, perquè els conegueu gairebé tant bé com jo, que van aixecar un imperi. Però tot s’ha de dir: no ho van fer sense posar-hi un gran empeny. Eren gent infatigable i valenta. Sovint, he llegit el que arriscaven. I no em refereixo només als diners. Quan calia exposaven la vida per les conviccions que defensaven. És així que he arribat a comprendre com se’n van sortir tan bé, quan venien del no res.

Però fa dies que s’amaguen. O són els papers, que no donen per a res més. I encara els volia preguntar tantes coses, precisament, de la vida! Tot i el temps que ha passat des de que vaig conèixer-los, no hi ha hagut ni una paraula de dolor, de patiment, de neguit. Ni una sola prova de les inevitables xacres que els havia d’haver deixat el pas del temps. Tothora han fet com si fossin uns herois. Potser, és per això que s’estimen més quedar-se on són, muts. El passat és un país estrany.

El passat és un país estrany